En el context de les necessitats de viatges urbans cada cop més segmentades i la innovació tecnològica contínua, el sistema de classificació dels vehicles de mobilitat personal ha evolucionat gradualment des d'una única dimensió a una categoria transversal-elements multi-, formant un sistema multi-dimensional centrat en escenaris d'aplicació, mètodes de conducció i formes estructurals. La classificació clara no només ajuda a comprendre les característiques del producte, sinó que també proporciona un marc de referència per al posicionament en el mercat, la formulació de polítiques i la selecció d'usuaris.
Segons els escenaris d'aplicació, els vehicles de mobilitat personal es poden dividir en vehicles personals per a desplaçaments de curta distància{0}, vehicles llançadora de servei públic i vehicles especials d'assistència per a grups. Els vehicles personals per a desplaçaments de curta distància-se centren en les necessitats diàries en un radi de 5 quilòmetres, com ara compres, tractament mèdic i activitats de la comunitat, fent èmfasi en la portabilitat, plegat i moviment flexible. Els vehicles llançadora de servei públic es troben habitualment en llocs panoràmics, parcs i grans comunitats, centrats en la capacitat de passatgers i l'autonomia de llarga-duració, sovint s'utilitzen juntament amb la programació de rutes fixes. Els vehicles especials d'assistència per a grups estan dissenyats per a persones grans i persones amb discapacitat de mobilitat, destacant les característiques de pisos baix{-, passadís ample- i fàcils--d'operar, amb algunes funcions integradores d'anti-bolques i trucades d'emergència.
Segons els mètodes de conducció, les categories principals actuals són els vehicles elèctrics de mobilitat personal i els vehicles de mobilitat personal assistits-humans. Els patinets elèctrics de mobilitat es basen en bateries per alimentar els motors, oferint avantatges com ara zero emissions i baix soroll. Amb els avenços en la tecnologia de la bateria, l'autonomia i l'eficiència de càrrega han millorat significativament. Els patinets de mobilitat assistida-humana, en canvi, depenen del pedaleig o l'empenta del motorista per generar energia cinètica. Tenen una estructura més senzilla i uns costos de manteniment més baixos, el que els fa aptes per a escenaris on els requisits de velocitat no són elevats i es posa èmfasi en l'exercici físic. També poden servir com a forma suplementària de productes elèctrics.
Segons la forma estructural, es poden dividir en dos-tipus d'autoequilibri-rodes, tres-tipus estables amb rodes i microcotxes de quatre-rodes. Els tipus d'equilibri automàtic de dues -rodes- aconsegueixen un equilibri dinàmic mitjançant el control coordinat d'un giroscopi i un motor. Són compactes però requereixen un cert nivell d'equilibri per part del genet. Els tipus estables de tres-rodes milloren l'estabilitat estàtica i de baixa-velocitat mitjançant una disposició d'una sola roda davantera o de dues rodes posteriors, fent-los més acceptats. Els microcotxes de quatre-rodes, amb la seva distància entre eixos i una amplada de via ampliada, ofereixen la millor estabilitat de conducció i poden acomodar mòduls més funcionals, sovint utilitzats per transportar mercaderies o diversos passatgers.
A més, es poden classificar segons les normatives i els estàndards en tipus de carretera-accessibles i-només fora de carretera-. Els primers han de complir la normativa per a vehicles de motor o vehicles no-de motor pel que fa a llums, frenada i velocitat, mentre que els segons s'utilitzen principalment en espais tancats o semi-tancats. El sistema de classificació multi-dimensional reflecteix la riquesa i l'adaptabilitat de la indústria dels scooters de mobilitat, i també posa les bases per a una estandardització futura i una gestió refinada.
